«La sort somriu als que s’arrisquen». De petit, m’agradaven aquests vells proverbis. Ara que soc gran, la seva certesa em continua sorprenent. Cansat de veure’ns queixar de tants projectes i tan pocs diners per dur-los a terme, un client ens diu al final d’un dinar entre les oliveres: «I què faríeu si tinguéssiu deu milions d’euros?». Bona pregunta. Enfrontar-me, entre d’altres, a aquest tossal que em fa somniar des de fa deu anys i que he parcel·lat amb paciència, parcel·la rere parcel·la, convençut que mai no tindria els mitjans per conrear-les.
El banc? Impossible. Un accionista. Perdríem la llibertat. I si ho demanem als nostres clients? La idea avança, després s’atura, es reprèn i mor davant d’un mur de complexitats administratives i de possibles plusvàlues que cal pagar quan no hem venut res. I llavors, un dinar, un nom que en crida un altre, un consell, genial, correus, idees, una possibilitat i, a finals de 2011, cent clients esdevenen accionistes del Clos des Fées. Més que els diners, que d’ara endavant no ens mancaran, els nostres socis ens donen temps, cosa que permet accelerar i alentir. S’activa una nova dinàmica.