Primavera freda, tardana, plujosa. Boniques sortides, floració excepcional en la garnatxa. Estiu càlid però no canicular, vent gairebé permanent d’acaronador a insuportable. Finestra de tancaments extremadament curta, un Déu bromista que semblava gaudir maliciosament obligant-nos a fer el tractament només les nits de cap de setmana.
Parcel·les veremades de forma ordenada, tard, en perfectes condicions, en la seva maduresa. Pausa per dur a terme la nostre tradicional «preparació abans de la verema» en què s’examina cada raïm.
Aleshores va venir el Drosophilia Suzuki… En pocs dies, generació rere generació, l’insecte devastador japonès va començar a envair totes les vinyes de la regió. «Ja comença», se sentia aquí i allà. Però poc són aquells que van confessar aquell any que la fi de les veremes la va decidir no la voluntat humana sinó aquell minúscul insecte el rostre del qual, dentat, li permet fins i tot picar els raïms sans. Per sort, només ens quedaven una desena d’hectàrees per recollir. Desplacem, amb urgència, tots els recol·lectors d’olives cap a les vinyes. Un equip format per una trentena de persones separa els raïms amb els peus i fa caure en els grups el menor gra tocat. Darrere, una desena de recol·lectors i de portadors tallaran el que quedi després. No es veremaran dues hectàrees. «Clos des Fées» ric, articulat al voltant de tanins ardents. Textura aclaparadora i fruit grandiós per a una Petite Sibérie tallada per durar.