Un lloc

Perdut en un desert de garriga, envoltat de murets de pedra seca, el Clos des Fées sembla una imatge de postal. Aquí les vinyes es van plantar amb el càvec, enmig de la roca mare que sorgeix, en petites bosses d’argila pura, zigzaguejant enmig d’imponents roures verds. Es van treure les pedres de les vinyes, d’una en una, a mà o a cavall, després pacientment i sàvia apilades per generacions de vinyaters, forts en la tasca i poc avars del seu temps.

Vinyes amb braços turmentats, els vells del poble afirmen que, fins on ells recorden, sempre les han vistes velles.

En la llunyania, els penya-segats blaus de Vingrau, gairebé verticals, són allà des de fa molt de temps, fuetejats quasi permanentment per la tramuntana. Al peu dels Pirineus, ben propera, la Mediterrània centelleja. Si les fades, en el solstici, encara es reuneixen i ballen, és aquí on ho fan, en aquest lloc singular, diferent, misteriós.