Perdut en un desert de garriga, envoltat de murets de pedra seca, el Clos des Fées sembla una imatge de postal. Aquí les vinyes es van plantar amb el càvec, enmig de la roca mare que sorgeix, en petites bosses d’argila pura, zigzaguejant enmig d’imponents roures verds. Es van treure les pedres de les vinyes, d’una en una, a mà o a cavall, després pacientment i sàvia apilades per generacions de vinyaters, forts en la tasca i poc avars del seu temps.

Vinyes amb braços turmentats, els vells del poble afirmen que, fins on ells recorden, sempre les han vistes velles.

En la llunyania, els penya-segats blaus de Vingrau, gairebé verticals, són allà des de fa molt de temps, fuetejats quasi permanentment per la tramuntana. Al peu dels Pirineus, ben propera, la Mediterrània centelleja. Si les fades, en el solstici, encara es reuneixen i ballen, és aquí on ho fan, en aquest lloc singular, diferent, misteriós.

Sense realment pensar-hi, guiat pel meu instint, vaig triar viure aquí fins al final la meva passió pel vi. Ara i adés jove sommelier, restaurador, escriptor de les coses del vi i del bon viure, vaig tenir clar, en una època decisiva de la meva vida, que em calia entrar en el fer per finalment conèixer, a falta de comprendre, totes les etapes que fan que un tros de fusta fosca faci néixer, uns anys més tard, un nèctar que és impossible d’oblidar.

Algunes vessanes de velles vinyes, unes tisores de podar, un pic i una polvoritzadora de motxilla, molts vinyaters, aquí, han treballat sempre només amb això, lluny d’un excés de mitjans i de tècniques. Així és com vaig començar, un matí clar de 1997, sense diners, sense apostes, però ple de grans esperances.

Llavors, molt de pressa, la pell s’acoloreix i s’adoba, les mans es malmeten, el cos sencer pateix, es tensa, fins i tot sovint es bloqueja. Avui ho sé: la vinya, en la seva quotidiana realitat, s’allunya decididament de l’ambient enfeltrat dels grans restaurants.

Consells, assajos, recerca d’un estil, discussions i debats sense fi, els primers vins de la propietat són un miracle d’amistat, d’atenció i, sobretot, de solidaritat, mot que encara té un sentit en el món del vi.

Sovint dubto en explicar, avui, la primera anyada del Clos des Fées, perquè ningú no em creu. En el fons d’un celler que em va deixar un amic, sovint no podíem desrapar fins que ell havia acabat la seva jornada. Me’n recordo de quatre petits cups de resina, d’una bomba de verema digna d’un antiquari, d’uns draps de formatge i de la força dels nostres braços com a únics mitjans de premsatge, d’un rascle per fer l’enfonsamet del barret. Hi havia poc raïm, alguns recollits en vinyes abandonades, i moltes hores de tria, cosa força lògica donada la meva poca experiència en la vinya. Molt de cansament, un xic de desesperació, alguns vespres, però també molta alegria, passió i inconsciència. Anyada càlida i seca, 1998 permet que les nostres idees i mètodes, nous a la regió, facin néixer vins diferents que, immediatament, sedueixen i ens mostren el camí: perseverar, continuar.

Miracle! Des del mes d’abril, els vins es venen a l’avançada. Sort d’això! Sinó impossible continuar, per falta de mitjans. De tota manera cal tenir pluriocupació, tal com prevèiem, per tenir assegurat el dia a dia. Tranquil·litzat, el nostre banc ens concedeix un nou préstec. Serà el primer d’una llarga llista…

Aquest any ve marcat pel condicionament del garatge de la casa per convertir-lo en un mini celler de vinificació. Hi posem una llosa de formigó, instal·lem el trifàsic, traslladem les tines i en comprem dues de noves d’acer inoxidable. Sense grup de fred, massa car, bombem l’aigua fresca i pura del safareig, a l’altre costat del carrer, durant les vinificacions. Quan es tenen pocs mitjans, més val tenir idees…

La vinya creix una mica, 7 ha de producció, però només 15.000 ampolles. Caldrà acostumar-s’hi, a partir d’ara els petits rendiments ja formen part dels nostres gens. La criança del 75% dels vins es fa en barriques noves, en particular una nova verema vinificada en mitjos bocois. La gamma s’amplia. L’entusiasme pels vins de la propietat és sorprenent i la certesa d’haver-nos instal·lat en un immens terrer es confirma de mica en mica.

9 hectàrees de producció i primeres plantacions: 1,5 ha de sirà qualitatiu en portaempelts seleccionats. El turó és rude i d’allò més costerut. Tindrem algun dia un tractor per treballar una parcel·la així? Ja ho veurem. Comprar-lo, un dia o altre, només és qüestió d’uns minuts; la vinya, en canvi, triga anys a créixer i arrelar. Mentre, el motocultor haurà de fer al cas. Optem per aspres individuals, la poda en vas ens hi obliga. Venen a veure, discretament, aquestes estranyes estaques. Se’n burlen. Després, molt aviat, copien.

A la verema, la cultura gran cru marca la diferència. No hi ha res que substitueixi la mà de l’home. Sorprenentment, aquell any totes les varietats arriben al punt de maduració al mateix temps. Traiem la taula de tria per última vegada, però nosaltres encara no ho sabem… Al celler, dues noves tines, més ben adaptades als nostres baixos rendiments, i una bomba peristàltica per respectar al màxim el most. El nombre de barriques creix, les condicions de treball milloren. A la premsa comencen a parlar del Clos des Fées. Però l’emoció que provoquen els nostres vins continua sent una sorpresa i una admiració per a nosaltres.

Més de 1.500 hores de treball en verd ens permeten, aquest any, esperar que el raïm estigui ben madur amb una certa calma. Arriba en Serge, que es fa càrrec de la vinya i ens aporta l’experiència i l’instint d’aquell que hi ha nascut. També arriba el tractor, més aviat del que havíem previst, i ve al pèl per preparar les noves plantacions (1 hectàrea de sirà, 50 àrees de garnatxa tintera en selecció en massa). Adéu al motocultor i al carretó de la marca Solo, en realitat, ningú no els va trobar a faltar, de tant carregosos com eren de manejar. Les polvoritzadores de motxilla i de motor, en canvi, segurament no desapareixeran mai, irreemplaçables en les vinyes amb més pendent.

Amb quatre persones a temps complet, més alguns temporers, per a 10 hectàrees de producció, ara estem en la ratio lògica d’una explotació que pretén l’excel·lència. Per fi trobem un petit celler de lloguer per a les barriques, al poble, i serà, doncs, l’any de la segona bomba peristàltica: què hi farem!, ens quedarem la Citroen Saxo… Sempre és important arriscar-se. Amb tot, un sol pensament anima sempre la nostra recerca: fer vins màgics…

Les anyades se succeeixen i no s’assemblen. El 2002 restarà a les memòries com una anyada gelosa, marcada per un cel cobert durant tota la verema, tant tardana com precoç va ser l’any 2011. Uns cels d’antologia, però també moltes preguntes i dubtes pel que cal anomenar la nostra primera anyada difícil. Amb la distància en el temps, va ser apassionant i plena d’ensenyances.

El respecte absolut de les vinyes velles, plantades a 1,50 m de distància entre fileres, ens decideix a comprar un portaormeigs hidrostàtic eruga que permet d’ara endavant, treballar pràcticament per tot arreu. Essencial, aquell any, en què els sòls, llaurats, rebran aigua en profunditat. A mesura que avança la tardor, haurem de ser set per passar i tornar a passar revista a les quinze hectàrees de cultiu, per vigilar i fer la toaleta a cada cep fins al … 28 d’octubre.

Vins magnífics, frescos i madurs alhora, les qualitats reals dels quals explotaran durant l’envelliment. L’arribada d’un petit grup de fred al celler ens permet no haver de bombar més en el safareig. Fi d’una època.

Anyada de canícula. A Vingrau, les vinyes estan acostumades a patir estrès hídric. Tant les varietats com els portaempelts se seleccionen per a això des de fa segles. Dues llaurades amb el tractor eruga i amb mules a finals d’hivern i a principis de la primavera, van permetre destruir les arrels superficials, en els llocs on els tractors de rodes no podien passar. Les arrels s’enfonsen de nou, cercant aigua i aliment, s’arrelen encara més profundament dins la roca per expressar la veritat i la mineralitat d’un terrer.

Petit blocatge de la maduració al setembre. Només cal esperar i, lentament, tot torna a l’ordre. Carinyena magnífica, molt tardana ja que veremem fins el 23 d’octubre. Amb una frescor que et deixa sense alè, ens confirmen en la idea de la importància de fer aviat el cupatge i de fer la criança de les varietats juntes. En l’ampolla, durant l’envelliment, els vins no tenen el caràcter de cuits que tots temien. Nova plantació de 12.000 peus/hectàrea. Però els sòls no estan prou preparats i, després de dos anys de lluita esgotadora, haurem de decidir-nos a arrencar una filera de cada dues. La natura ens torna a cridar a l’ordre i a l’humilitat.

Any de la maduresa. L’explotació arriba a una vintena d’hectàrees. Segurament n’hi haurà cinc que mai no podrem encabir en el garatge, massa exigu, i això ens obliga, doncs, a conservar només els raïms més bons. No ens angoixem, és el que volíem: com que totes les vinyes es tracten com gran cru i l’any és magnífic, a la verema, la tria és un dilema, però l’excellència està preservada. Reobrim un vell celler, en el poble, i es reparen els seus dipòsits de formigó per vinificar el Sorcières que millora encara més la seva qualitat amb l’arribada de raïm procedent de planters de sirà.

Després del tractor eruga, una arada interceps ultra sensible, ve a acaronar els ceps de les velles vinyes que estan encantats d’estar tan amanyagats. Plantació d’un petit tros de cabernet franc en selecció en massa, acompanyat d’algunes vessanes de tempranillo: un bon pretext per continuar tractant-nos de bojos… Grans vins i un bon any per a les tòfones, cosa estranya.

Gran anyada, un èxit excepcional, per als vins i per a la propietat. El mes de maig, la RVF (Revista de vins de França) anuncia que ja som «la propietat n.º 1 del Rosselló». Un fet que ens dóna ànims a tots per superar-nos… Hivern humit, poc raïm en totes les varietats i caiguda de la flor en nombroses parcel·les de garnatxa.

Estiu calorós, però sense sequera ni canícula. Gràcies a dues noves bombes de calor, a partir d’ara podem bufar calor i fred al celler. Dues noves polvoritzadores arriben també en el moment precís, ja que l’amenaça de l’oïdi va ser constant durant tot l’estiu. L’equip, molt unit, fa una campanya de treballs en verd exemplar, aliant rapidesa, precisió i minuciositat. Durant la verema, estat sanitari perfecte i la taula de tria es quedarà a les golfes. Vinificacions fàcils. Vins rics però tensos, precisos, enèrgics. Fruita brillant i complexa. Qualitat excepcional dels tanins, vins de guarda que es revelen durant la criança. L’anyada farà època.

Ens n’adonem que practiquem el Kaisen japonès sense saber-ho… Un amic que ens ve a veure ens n’explica els principis, basats en «la millora progressiva i constant de detalls minúsculs, per aconseguir un producte apte per satisfer el client més exigent». Aquest any, haurem de canviar tot el material de conreu, o sigui els tres tractors, perquè preferim adaptar el material a les vinyes velles més que no pas el contrari. En el camí de l’excel·lència, cada detall compta… S’incorpora un vuitè collaborador, mentre que la superfície de la vinya s’acosta a les 30 hectàrees després de la compra (poc raonable…) d’un turó de vella garnatxa abandonada que tot l’equip s’aferrissarà a salvar durant dos mesos, sota un vent i unes temperatures glacials. Hivern fred i plujós, brotada tardana, ni gota de pluja entre el maig i la meitat de setembre, verema esgotadora en què cal arriscar-se. Vinificacions pacients per a extraccions suaus, vins concentrats i potents en el trafegament, que la criança mostrarà. Any memorable per als ceps.

L’any del vent. Pel cap baix, 200 dies. Un xaloc i una tramuntana freda i nerviosa, que et glaça el ventre a l’hivern i et torna boig a l’estiu. Primera collita de la nova parcel·la de sirà sobre granit de Lesquerde. El seu nom, poc habitual, farà que ens fem veure una vegada més. El vi és excepcional, això és tot el que compta. Al mars, mentre l’equip tot just comença a polvoritzar, ens criden per intentar salvar l’arrencada de 30 hectàrees de vinya i 40 d’oliveres abandonades. Impossible. No tenim els mitjans, ni financers, ni materials, ni humans. Tot i així, passem a donar-hi un cop d’ull. Enamorament fulminant. Mentre l’equip s’arremanga les mànigues, fem funcionar les neurones. El nostre banc ens segueix. Gràcies a l’ajuda de la Safer, aquí ens teniu fent de masovers durant dos anys. Ens en sortirem? Misteri, però els arbres i els ceps s’han salvat. Primera collita d’olives, per menjar i per fer oli.

Verema fàcil, sota el sol i amb bon humor. Llevats una mica ganduls. A la primavera, els sucres s’acaben i els vins es revelen: cremosos, sensuals, curulls de fruita i de tanins sedosos. En anglès, es diu Pashmina tanins. Per celebrar la nostra desena verema, no podíem demanar res millor.

L’any de la «germana Ana», esperant l’aigua que mai no va arribar, com en el conte de Perrault. Hivern suau, sec, però amb petites tempestes de primavera perfectes per acompanyar la brotada. El raïm surt esplèndid. I després quatre mesos de sequera. Cels grisos, de plom, a punt d’esclatar, n’hi va haver 15 o 20 dies durant l’estiu. Però de pluja res, malgrat els nostres desitjos, les nostres invocacions, les nostres danses i cants… Les vinyes, amb tot, van romandre molt verdes, fins i tot al cor de l’estiu, gràcies a la marinada. Intentem integrar-igual que la boa del Petit Príncep que es va empassar un elefant-, el Mas de la Chique, les seves 15.000 oliveres i les seves vinyes abandonades. Pluges divines l’onze de setembre que revigoritzen les vinyes assedegades i ens pemeten veremar uns raïms llustrosos, d’un negre com el banús. Vinificacions sense problemes, vins sexy malgrat els tanins ben presents. Primera anyada de la nostra nova verema de cabernet franc, Un faune avec son fifre sous les oliviers sauvages (un faune amb el seu pifre sota les oliveres salvatges). En cinc dies ens prenen de les mans les 849 ampolles. A l’etiqueta, el faune envellirà amb nosaltres, cada any. Minúscula collita d’olives verdes, magnífiques Lucques negres.

L’ anyada en què calia molta humilitat. Amb la tolerància, les dues virtuts més grans segons Confuci… Hivern fred, moltes pluges al desembre. Tempesta memorable al febrer, que mutila el gran roure del Clos des Fées. Sortida esplèndida, florida homogènia en una primavera perfecta. Molta, però realment molta tramuntana durant l’estiu, sense una gota de pluja entre juny i finals d’octubre. És l’any en què el control de l’herba era la clau de tot, de tan forta com era la competència hídrica… Si encara teníem algun dubte sobre la importància de llaurar, ja se’ns esvaeix. Clarament, per a mi, és la clau del manteniment de l’elaboració dels grans vins en un periode d’escalfament climàtic. Si conrear més de 100 parcelles sovint ens fa tornar tarumbes al llarg de l’any, en una anyada d’aquesta mena, beneïm el cel per tenir una diversitat tan gran de terrers, precoços, tardans, per tal de tenir a la nostra disposició, en el moment de la verema, una paleta de raïms tan diversificada. Un gran any per a les olives.

Hivern sec i fred fins al març, amb pluges regulars, sense excessos notables. Estiu sec, juliol molt calorós, fantàstica pluja el 23. Agost ardent, per tant, un any «normal» aquí: calent, sec, en què calia esperar per desblocar les maduracions fenòliques. Després de dotze veremes, ja no sóc el jove sense experiència del començament; he après a donar temps al temps. Ara l’equip ja és sòlid i, per primera vegada, tinc la sensació de poder, finalment, agafar una mica de «distància», allunyar-me una mica del furor quotidià per reflexionar sobre què cal fer o no s’ha de fer, perquè els dos son igual d’importants.

Un lleuger canvi en la criança del Vieilles Vignes, amb l’afinament de la garnatxa negra en una petita tina de formigó. Una mica més de garnatxa tintera, també aquest any, en el Clos des Fées, perquè era magnífic. Un nou cupatge, Images Dérisoires, a base de tempranillo, en assemblatge, per pura intuïció, amb una mica de carinyena negra, ve a completar la meva trilogia de vins «estranys», el meu espai de llibertat.

Què és una anyada del segle? Una qualitat excepcional. Una impressió d’abundància. Una sensació de «facilitat» al llarg de tot el cicle vegetatiu. Una verema alegre, llarga i serena. Uns vins bons des del trafegament, que ho continuaran sent fins al darrer dia de la seva vida, sens dubte fins d’aquí a molt, molt de temps. Si aquesta és la definició d’una «anyada del segle», llavors la de 2011 és d’aquestes, per a nosaltres, al Rosselló.

Pluja a la primavera, el raïm surt bé en totes les varietats, florida magnífica, estiu fresc, gris, però sense pluja, 60 dies de bon temps durant la verema, però sense cap dia a més de 30 graus, nits fredes, haurem tingut tot el temps per veremar i vinificar uns raïms magnífics. A la meitat de la collita les tines són plenes i sabem que, potser, no podrem encabir-ho tot. El bon temps permetrà esperar, parcel·la rere parcel·la, que el darrer raïm estigui perfectament madur. Concentració, finor i sobretot un fruit excepcional. Un any de somni, del qual es parlarà durant molt de temps.