Perdut en un desert de garriga, envoltat de murets de pedra seca, el Clos des Fées sembla una imatge de postal. Aquí les vinyes es van plantar amb el càvec, enmig de la roca mare que sorgeix, en petites bosses d’argila pura, zigzaguejant enmig d’imponents roures verds. Es van treure les pedres de les vinyes, d’una en una, a mà o a cavall, després pacientment i sàvia apilades per generacions de vinyaters, forts en la tasca i poc avars del seu temps.

Vinyes amb braços turmentats, els vells del poble afirmen que, fins on ells recorden, sempre les han vistes velles.

En la llunyania, els penya-segats blaus de Vingrau, gairebé verticals, són allà des de fa molt de temps, fuetejats quasi permanentment per la tramuntana. Al peu dels Pirineus, ben propera, la Mediterrània centelleja. Si les fades, en el solstici, encara es reuneixen i ballen, és aquí on ho fan, en aquest lloc singular, diferent, misteriós.

Sense realment pensar-hi, guiat pel meu instint, vaig triar viure aquí fins al final la meva passió pel vi. Ara i adés jove sommelier, restaurador, escriptor de les coses del vi i del bon viure, vaig tenir clar, en una època decisiva de la meva vida, que em calia entrar en el fer per finalment conèixer, a falta de comprendre, totes les etapes que fan que un tros de fusta fosca faci néixer, uns anys més tard, un nèctar que és impossible d’oblidar.

Algunes vessanes de velles vinyes, unes tisores de podar, un pic i una polvoritzadora de motxilla, molts vinyaters, aquí, han treballat sempre només amb això, lluny d’un excés de mitjans i de tècniques. Així és com vaig començar, un matí clar de 1997, sense diners, sense apostes, però ple de grans esperances.

Llavors, molt de pressa, la pell s’acoloreix i s’adoba, les mans es malmeten, el cos sencer pateix, es tensa, fins i tot sovint es bloqueja. Avui ho sé: la vinya, en la seva quotidiana realitat, s’allunya decididament de l’ambient enfeltrat dels grans restaurants.

Consells, assajos, recerca d’un estil, discussions i debats sense fi, els primers vins de la propietat són un miracle d’amistat, d’atenció i, sobretot, de solidaritat, mot que encara té un sentit en el món del vi.

Sovint dubto en explicar, avui, la primera anyada del Clos des Fées, perquè ningú no em creu. En el fons d’un celler que em va deixar un amic, sovint no podíem desrapar fins que ell havia acabat la seva jornada. Me’n recordo de quatre petits cups de resina, d’una bomba de verema digna d’un antiquari, d’uns draps de formatge i de la força dels nostres braços com a únics mitjans de premsatge, d’un rascle per fer l’enfonsamet del barret. Hi havia poc raïm, alguns recollits en vinyes abandonades, i moltes hores de tria, cosa força lògica donada la meva poca experiència en la vinya. Molt de cansament, un xic de desesperació, alguns vespres, però també molta alegria, passió i inconsciència. Anyada càlida i seca, 1998 permet que les nostres idees i mètodes, nous a la regió, facin néixer vins diferents que, immediatament, sedueixen i ens mostren el camí: perseverar, continuar.

Miracle! Des del mes d’abril, els vins es venen a l’avançada. Sort d’això! Sinó impossible continuar, per falta de mitjans. De tota manera cal tenir pluriocupació, tal com prevèiem, per tenir assegurat el dia a dia. Tranquil·litzat, el nostre banc ens concedeix un nou préstec. Serà el primer d’una llarga llista…

Aquest any ve marcat pel condicionament del garatge de la casa per convertir-lo en un mini celler de vinificació. Hi posem una llosa de formigó, instal·lem el trifàsic, traslladem les tines i en comprem dues de noves d’acer inoxidable. Sense grup de fred, massa car, bombem l’aigua fresca i pura del safareig, a l’altre costat del carrer, durant les vinificacions. Quan es tenen pocs mitjans, més val tenir idees…

La vinya creix una mica, 7 ha de producció, però només 15.000 ampolles. Caldrà acostumar-s’hi, a partir d’ara els petits rendiments ja formen part dels nostres gens. La criança del 75% dels vins es fa en barriques noves, en particular una nova verema vinificada en mitjos bocois. La gamma s’amplia. L’entusiasme pels vins de la propietat és sorprenent i la certesa d’haver-nos instal·lat en un immens terrer es confirma de mica en mica.

9 hectàrees de producció i primeres plantacions: 1,5 ha de sirà qualitatiu en portaempelts seleccionats. El turó és rude i d’allò més costerut. Tindrem algun dia un tractor per treballar una parcel·la així? Ja ho veurem. Comprar-lo, un dia o altre, només és qüestió d’uns minuts; la vinya, en canvi, triga anys a créixer i arrelar. Mentre, el motocultor haurà de fer al cas. Optem per aspres individuals, la poda en vas ens hi obliga. Venen a veure, discretament, aquestes estranyes estaques. Se’n burlen. Després, molt aviat, copien.

A la verema, la cultura gran cru marca la diferència. No hi ha res que substitueixi la mà de l’home. Sorprenentment, aquell any totes les varietats arriben al punt de maduració al mateix temps. Traiem la taula de tria per última vegada, però nosaltres encara no ho sabem… Al celler, dues noves tines, més ben adaptades als nostres baixos rendiments, i una bomba peristàltica per respectar al màxim el most. El nombre de barriques creix, les condicions de treball milloren. A la premsa comencen a parlar del Clos des Fées. Però l’emoció que provoquen els nostres vins continua sent una sorpresa i una admiració per a nosaltres.

Més de 1.500 hores de treball en verd ens permeten, aquest any, esperar que el raïm estigui ben madur amb una certa calma. Arriba en Serge, que es fa càrrec de la vinya i ens aporta l’experiència i l’instint d’aquell que hi ha nascut. També arriba el tractor, més aviat del que havíem previst, i ve al pèl per preparar les noves plantacions (1 hectàrea de sirà, 50 àrees de garnatxa tintera en selecció en massa). Adéu al motocultor i al carretó de la marca Solo, en realitat, ningú no els va trobar a faltar, de tant carregosos com eren de manejar. Les polvoritzadores de motxilla i de motor, en canvi, segurament no desapareixeran mai, irreemplaçables en les vinyes amb més pendent.

Amb quatre persones a temps complet, més alguns temporers, per a 10 hectàrees de producció, ara estem en la ratio lògica d’una explotació que pretén l’excel·lència. Per fi trobem un petit celler de lloguer per a les barriques, al poble, i serà, doncs, l’any de la segona bomba peristàltica: què hi farem!, ens quedarem la Citroen Saxo… Sempre és important arriscar-se. Amb tot, un sol pensament anima sempre la nostra recerca: fer vins màgics…

Les anyades se succeeixen i no s’assemblen. El 2002 restarà a les memòries com una anyada gelosa, marcada per un cel cobert durant tota la verema, tant tardana com precoç va ser l’any 2011. Uns cels d’antologia, però també moltes preguntes i dubtes pel que cal anomenar la nostra primera anyada difícil. Amb la distància en el temps, va ser apassionant i plena d’ensenyances.

El respecte absolut de les vinyes velles, plantades a 1,50 m de distància entre fileres, ens decideix a comprar un portaormeigs hidrostàtic eruga que permet d’ara endavant, treballar pràcticament per tot arreu. Essencial, aquell any, en què els sòls, llaurats, rebran aigua en profunditat. A mesura que avança la tardor, haurem de ser set per passar i tornar a passar revista a les quinze hectàrees de cultiu, per vigilar i fer la toaleta a cada cep fins al … 28 d’octubre.

Vins magnífics, frescos i madurs alhora, les qualitats reals dels quals explotaran durant l’envelliment. L’arribada d’un petit grup de fred al celler ens permet no haver de bombar més en el safareig. Fi d’una època.

Anyada de canícula. A Vingrau, les vinyes estan acostumades a patir estrès hídric. Tant les varietats com els portaempelts se seleccionen per a això des de fa segles. Dues llaurades amb el tractor eruga i amb mules a finals d’hivern i a principis de la primavera, van permetre destruir les arrels superficials, en els llocs on els tractors de rodes no podien passar. Les arrels s’enfonsen de nou, cercant aigua i aliment, s’arrelen encara més profundament dins la roca per expressar la veritat i la mineralitat d’un terrer.

Petit blocatge de la maduració al setembre. Només cal esperar i, lentament, tot torna a l’ordre. Carinyena magnífica, molt tardana ja que veremem fins el 23 d’octubre. Amb una frescor que et deixa sense alè, ens confirmen en la idea de la importància de fer aviat el cupatge i de fer la criança de les varietats juntes. En l’ampolla, durant l’envelliment, els vins no tenen el caràcter de cuits que tots temien. Nova plantació de 12.000 peus/hectàrea. Però els sòls no estan prou preparats i, després de dos anys de lluita esgotadora, haurem de decidir-nos a arrencar una filera de cada dues. La natura ens torna a cridar a l’ordre i a l’humilitat.

Any de la maduresa. L’explotació arriba a una vintena d’hectàrees. Segurament n’hi haurà cinc que mai no podrem encabir en el garatge, massa exigu, i això ens obliga, doncs, a conservar només els raïms més bons. No ens angoixem, és el que volíem: com que totes les vinyes es tracten com gran cru i l’any és magnífic, a la verema, la tria és un dilema, però l’excellència està preservada. Reobrim un vell celler, en el poble, i es reparen els seus dipòsits de formigó per vinificar el Sorcières que millora encara més la seva qualitat amb l’arribada de raïm procedent de planters de sirà.

Després del tractor eruga, una arada interceps ultra sensible, ve a acaronar els ceps de les velles vinyes que estan encantats d’estar tan amanyagats. Plantació d’un petit tros de cabernet franc en selecció en massa, acompanyat d’algunes vessanes de tempranillo: un bon pretext per continuar tractant-nos de bojos… Grans vins i un bon any per a les tòfones, cosa estranya.

Gran anyada, un èxit excepcional, per als vins i per a la propietat. El mes de maig, la RVF (Revista de vins de França) anuncia que ja som «la propietat n.º 1 del Rosselló». Un fet que ens dóna ànims a tots per superar-nos… Hivern humit, poc raïm en totes les varietats i caiguda de la flor en nombroses parcel·les de garnatxa.

Estiu calorós, però sense sequera ni canícula. Gràcies a dues noves bombes de calor, a partir d’ara podem bufar calor i fred al celler. Dues noves polvoritzadores arriben també en el moment precís, ja que l’amenaça de l’oïdi va ser constant durant tot l’estiu. L’equip, molt unit, fa una campanya de treballs en verd exemplar, aliant rapidesa, precisió i minuciositat. Durant la verema, estat sanitari perfecte i la taula de tria es quedarà a les golfes. Vinificacions fàcils. Vins rics però tensos, precisos, enèrgics. Fruita brillant i complexa. Qualitat excepcional dels tanins, vins de guarda que es revelen durant la criança. L’anyada farà època.

Ens n’adonem que practiquem el Kaisen japonès sense saber-ho… Un amic que ens ve a veure ens n’explica els principis, basats en «la millora progressiva i constant de detalls minúsculs, per aconseguir un producte apte per satisfer el client més exigent». Aquest any, haurem de canviar tot el material de conreu, o sigui els tres tractors, perquè preferim adaptar el material a les vinyes velles més que no pas el contrari. En el camí de l’excel·lència, cada detall compta… S’incorpora un vuitè collaborador, mentre que la superfície de la vinya s’acosta a les 30 hectàrees després de la compra (poc raonable…) d’un turó de vella garnatxa abandonada que tot l’equip s’aferrissarà a salvar durant dos mesos, sota un vent i unes temperatures glacials. Hivern fred i plujós, brotada tardana, ni gota de pluja entre el maig i la meitat de setembre, verema esgotadora en què cal arriscar-se. Vinificacions pacients per a extraccions suaus, vins concentrats i potents en el trafegament, que la criança mostrarà. Any memorable per als ceps.

L’any del vent. Pel cap baix, 200 dies. Un xaloc i una tramuntana freda i nerviosa, que et glaça el ventre a l’hivern i et torna boig a l’estiu. Primera collita de la nova parcel·la de sirà sobre granit de Lesquerde. El seu nom, poc habitual, farà que ens fem veure una vegada més. El vi és excepcional, això és tot el que compta. Al mars, mentre l’equip tot just comença a polvoritzar, ens criden per intentar salvar l’arrencada de 30 hectàrees de vinya i 40 d’oliveres abandonades. Impossible. No tenim els mitjans, ni financers, ni materials, ni humans. Tot i així, passem a donar-hi un cop d’ull. Enamorament fulminant. Mentre l’equip s’arremanga les mànigues, fem funcionar les neurones. El nostre banc ens segueix. Gràcies a l’ajuda de la Safer, aquí ens teniu fent de masovers durant dos anys. Ens en sortirem? Misteri, però els arbres i els ceps s’han salvat. Primera collita d’olives, per menjar i per fer oli.

Verema fàcil, sota el sol i amb bon humor. Llevats una mica ganduls. A la primavera, els sucres s’acaben i els vins es revelen: cremosos, sensuals, curulls de fruita i de tanins sedosos. En anglès, es diu Pashmina tanins. Per celebrar la nostra desena verema, no podíem demanar res millor.

L’any de la «germana Ana», esperant l’aigua que mai no va arribar, com en el conte de Perrault. Hivern suau, sec, però amb petites tempestes de primavera perfectes per acompanyar la brotada. El raïm surt esplèndid. I després quatre mesos de sequera. Cels grisos, de plom, a punt d’esclatar, n’hi va haver 15 o 20 dies durant l’estiu. Però de pluja res, malgrat els nostres desitjos, les nostres invocacions, les nostres danses i cants… Les vinyes, amb tot, van romandre molt verdes, fins i tot al cor de l’estiu, gràcies a la marinada. Intentem integrar-igual que la boa del Petit Príncep que es va empassar un elefant-, el Mas de la Chique, les seves 15.000 oliveres i les seves vinyes abandonades. Pluges divines l’onze de setembre que revigoritzen les vinyes assedegades i ens pemeten veremar uns raïms llustrosos, d’un negre com el banús. Vinificacions sense problemes, vins sexy malgrat els tanins ben presents. Primera anyada de la nostra nova verema de cabernet franc, Un faune avec son fifre sous les oliviers sauvages (un faune amb el seu pifre sota les oliveres salvatges). En cinc dies ens prenen de les mans les 849 ampolles. A l’etiqueta, el faune envellirà amb nosaltres, cada any. Minúscula collita d’olives verdes, magnífiques Lucques negres.

L’ anyada en què calia molta humilitat. Amb la tolerància, les dues virtuts més grans segons Confuci… Hivern fred, moltes pluges al desembre. Tempesta memorable al febrer, que mutila el gran roure del Clos des Fées. Sortida esplèndida, florida homogènia en una primavera perfecta. Molta, però realment molta tramuntana durant l’estiu, sense una gota de pluja entre juny i finals d’octubre. És l’any en què el control de l’herba era la clau de tot, de tan forta com era la competència hídrica… Si encara teníem algun dubte sobre la importància de llaurar, ja se’ns esvaeix. Clarament, per a mi, és la clau del manteniment de l’elaboració dels grans vins en un periode d’escalfament climàtic. Si conrear més de 100 parcelles sovint ens fa tornar tarumbes al llarg de l’any, en una anyada d’aquesta mena, beneïm el cel per tenir una diversitat tan gran de terrers, precoços, tardans, per tal de tenir a la nostra disposició, en el moment de la verema, una paleta de raïms tan diversificada. Un gran any per a les olives.

Hivern sec i fred fins al març, amb pluges regulars, sense excessos notables. Estiu sec, juliol molt calorós, fantàstica pluja el 23. Agost ardent, per tant, un any «normal» aquí: calent, sec, en què calia esperar per desblocar les maduracions fenòliques. Després de dotze veremes, ja no sóc el jove sense experiència del començament; he après a donar temps al temps. Ara l’equip ja és sòlid i, per primera vegada, tinc la sensació de poder, finalment, agafar una mica de «distància», allunyar-me una mica del furor quotidià per reflexionar sobre què cal fer o no s’ha de fer, perquè els dos son igual d’importants.

Un lleuger canvi en la criança del Vieilles Vignes, amb l’afinament de la garnatxa negra en una petita tina de formigó. Una mica més de garnatxa tintera, també aquest any, en el Clos des Fées, perquè era magnífic. Un nou cupatge, Images Dérisoires, a base de tempranillo, en assemblatge, per pura intuïció, amb una mica de carinyena negra, ve a completar la meva trilogia de vins «estranys», el meu espai de llibertat.

Què és una anyada del segle? Una qualitat excepcional. Una impressió d’abundància. Una sensació de «facilitat» al llarg de tot el cicle vegetatiu. Una verema alegre, llarga i serena. Uns vins bons des del trafegament, que ho continuaran sent fins al darrer dia de la seva vida, sens dubte fins d’aquí a molt, molt de temps. Si aquesta és la definició d’una «anyada del segle», llavors la de 2011 és d’aquestes, per a nosaltres, al Rosselló.

Pluja a la primavera, el raïm surt bé en totes les varietats, florida magnífica, estiu fresc, gris, però sense pluja, 60 dies de bon temps durant la verema, però sense cap dia a més de 30 graus, nits fredes, haurem tingut tot el temps per veremar i vinificar uns raïms magnífics. A la meitat de la collita les tines són plenes i sabem que, potser, no podrem encabir-ho tot. El bon temps permetrà esperar, parcel·la rere parcel·la, que el darrer raïm estigui perfectament madur. Concentració, finor i sobretot un fruit excepcional. Un any de somni, del qual es parlarà durant molt de temps.

«La sort somriu als que s’arrisquen». De petit, m’agradaven aquests vells proverbis. Ara que soc gran, la seva certesa em continua sorprenent. Cansat de veure’ns queixar de tants projectes i tan pocs diners per dur-los a terme, un client ens diu al final d’un dinar entre les oliveres: «I què faríeu si tinguéssiu deu milions d’euros?». Bona pregunta. Enfrontar-me, entre d’altres, a aquest tossal que em fa somniar des de fa deu anys i que he parcel·lat amb paciència, parcel·la rere parcel·la, convençut que mai no tindria els mitjans per conrear-les.

El banc? Impossible. Un accionista. Perdríem la llibertat. I si ho demanem als nostres clients? La idea avança, després s’atura, es reprèn i mor davant d’un mur de complexitats administratives i de possibles plusvàlues que cal pagar quan no hem venut res. I llavors, un dinar, un nom que en crida un altre, un consell, genial, correus, idees, una possibilitat i, a finals de 2011, cent clients esdevenen accionistes del Clos des Fées. Més que els diners, que d’ara endavant no ens mancaran, els nostres socis ens donen temps, cosa que permet accelerar i alentir. S’activa una nova dinàmica.

Hivern atroç. Fred, gris. Tres pluges enormes en un espai de dos mesos perjudiquen el nostre desig de plantar. Emprenem la rehabilitació d’un tossal extrem amb la idea extravagant de plantar-hi… Pinot Noir. Rompuda, desfonament, s’ho emporta tres cops però l’aigua ens mostra per on vol passar i hem de respectar-ne els desitjos. L’esperança es barreja amb el temor perquè sé que, al cap de deu anys, potser haurem d’arrencar, a falta de resultats.

Primavera glacial. Apirènia històrica de la garnatxa, sobretot en les parcel·les més tardanes, a 400 metres d’altitud, podades tard. A continuació, condicions perfectes tret de per a aquells que havien descuidat el famós «coure del 15 d’agost» que permet evitar el míldiu mosaic i, per tant, veremar en madurar. Quinze dies de retard, final el 28 de octubre, data en què les generacions anteriors acabaven.

Anyada de gran reserva, gloriosa en tota la regió de Llenguadoc-Rosselló on es produiran alguns dels millors vins francesos. Decisió d’embotellar una quantitat irracional de Jeroboams per a les futures generacions. Clos des Fées precís, la carinyena, magnífica, compensarà el dèficit en garnatxa. Encantador des del principi, amb el pebre negre, les espècies, la confitura de gerds, amb un final a regalèssia, complex sense dubte a causa d’un mes de setembre especialment fred.

Primavera freda, tardana, plujosa. Boniques sortides, floració excepcional en la garnatxa. Estiu càlid però no canicular, vent gairebé permanent d’acaronador a insuportable. Finestra de tancaments extremadament curta, un Déu bromista que semblava gaudir maliciosament obligant-nos a fer el tractament només les nits de cap de setmana.

Parcel·les veremades de forma ordenada, tard, en perfectes condicions, en la seva maduresa. Pausa per dur a terme la nostre tradicional «preparació abans de la verema» en què s’examina cada raïm.

Aleshores va venir el Drosophilia Suzuki… En pocs dies, generació rere generació, l’insecte devastador japonès va començar a envair totes les vinyes de la regió. «Ja comença», se sentia aquí i allà. Però poc són aquells que van confessar aquell any que la fi de les veremes la va decidir no la voluntat humana sinó aquell minúscul insecte el rostre del qual, dentat, li permet fins i tot picar els raïms sans. Per sort, només ens quedaven una desena d’hectàrees per recollir. Desplacem, amb urgència, tots els recol·lectors d’olives cap a les vinyes. Un equip format per una trentena de persones separa els raïms amb els peus i fa caure en els grups el menor gra tocat. Darrere, una desena de recol·lectors i de portadors tallaran el que quedi després. No es veremaran dues hectàrees. «Clos des Fées» ric, articulat al voltant de tanins ardents. Textura aclaparadora i fruit grandiós per a una Petite Sibérie tallada per durar.

L’any de la transhumància. Abandonar el garatge ens trenca el cor. Disset anys fent vi a casa, aspirant les aromes des del llit, baixant en plens àpats per comprovar una temperatura.

Impensable de desfigurar la vall, direcció Ribesaltes. Nova cava. Ja no és ella qui decidirà, qui m’obligarà, sinó realment jo. La tecnologia en el vi és com els diners en el pòquer: cal per asseure’s a la taula de joc, però no és pas per això que guanyarem. Premsa de tecnologia punta amb drens refrigerats, tines troncòniques invertides, petit celler amb botes finalment climatitzat, el necessari i el suficient. El factor humà segueix essent vital per al procés i és qui decideix, fal·lible, és clar, però una màquina no pot aplicar una recepta, sota pena d’uniformitat general. Alguna paguen car aquest error, nosaltres no el cometrem. Una mica de tensió recordant-me una conversa amb Marcel Guigal sobre la flora del llevat present en les caves i la importància de mantenir-la. Transportem totes les tines cap a la cava nova; confiem que els llevats ens segueixin.

Verema generosa, anyada immensa amb aquest vellutat únic que devem als grans terrenys argilocalcaris de Vingrau, a banda d’aquest costat lluminós, aquesta energia que dona la impressió que el vi té una vida pròpia. Notes increïbles en el Wine Advocate amb una ronda de notes de 97/96/96/95/93/93. Caixa plena i millors notes de tot el Llenguadoc-Rosselló.

La verema més petita en volum des que el departament té estadístiques.  Tardor suau, hivern sec, primavera sense una gota de pluja o quasi, la vinya, no obstant això habituada a les condicions semidesèrtiques del Rosselló, s’ha preparat a l’estat, com si hagués estat «previnguda»: brots febles, poques fulles per evitar l’evapotranspiració. Apirènia general en la garnatxa de resultes d’un episodi de calor durant la floració. Menys de 400 mn l’any, no crec que hi hagi hagut cap regió de França menys seca aquell any.

Molta energia, treball i reflexió per adaptar-se durant tot l’any: esmenes orgàniques adaptades, reforç en oligoelements foliars després d’anàlisi dels pecíols, molts llaurats lleugers per injectar aire en superfície i crear una zona de deu centímetres utilitzant aire com aïllant, com ho he vist fer a Sicília.

Veremes ràpides, petites baies és clar, però nodrides amb el sol; tines mig plenes però fruit intens i deliciós.. Després de sis mesos de criança i una selecció ajustada, cal resignar-se a anunciar la menor collita de Clos des Fées. Però l’assemblatge m’omple, potent, sedós, amb saba, profund i aeri.

Anyada complexa, versàtil, ràpida i lenta al mateix temps. Veremes precoces a la plana (inici 8 d’agost), tardana en les altures (fi 8 d’octubre). Veremes penoses fetes d’acceleracions i de moments d’espera. Dues veremes, en resum. La primera es completa. Els raïms no m’inspiren gaire. Bonics, sens més. ¿Anyada mediocre en perspectiva? Però resulta que quinze dies més tard, posar en marxa els tossals. De seguida, la cava perfuma, es nota que passa alguna cosa.

No hi ha dubte que la glaçada potent de l’hivern és el motiu d’aquestes diferències. Brotades abans de la glaçada, les vinyes han seguit un itinerari (fa fred, accelerem); després del glaç, un altre (fa fred, alentim). En fi, potser. Fi dels Monestrell més de dos mesos després dels primers blancs. En el descubament, busco en va els vins que jo creia mediocres: han desaparegut, substituïts per sucs amb textura, aromàtics, textures denses: és una anyada excel·lent. Equivalent a la llegendària de 2007, encara en potència.

Plantació de Vermentino a Espira de l’Agly sota les burles alegres dels veïns, alguns dels quals me pronostiquen que no creixerà res. Però resulta que m’encanta parlar amb la gent gran i algú m’explica que aquí, fa vint anys, la vinya era molt maca. Riurà bé qui riurà darrer.

L’any del míldiu. Aquí alguns pensen que no existeix. El clima ha canviat, els anys plujosos són un record que els vells expliquen però ningú no els escolta. El problema del míldiu és que, quan es veu, ja és massa tard.

Serge, de la seva banda, no ha comès aquest error. És del Roine i, en aquestes regions, saben que ho pot destrossar tot. Es «modelitza» la malaltia. Segons cada tempesta i les seves temperatures, se sap que arriba.

Al final de l’hivern, per una pura casualitat, un amic periodista em va aconsellar un vell llibre escrit el 1930, «com lluitar contra el míldiu de la vinya », a cura de Joseph Capus. El vaig comprar, el vaig llegir i el vaig seguir: vam començar a tractar els sòls, amb dosis infinitesimals i tornem a començar després de cada tempesta o cada llaurat. Any de lluita, gràcies a la meteorologia a quinze dies vista, que ens permetrà fins i tot tractar amb coure sota la pluja, abans que els sòls es mullin.

Segueixen sis mesos de sequera extrema. Veremes que no acaben fins al 17 d’octubre quan la natura posa el punt final: 100 mm de pluja en algunes hores de tempesta, però aigua beneficiosa. Clos des Fées 2018 especialment aromàtic, d’un equilibri desconcertant, que només tindrà un problema: venir després del 2017, un diamant. El temps els desempatarà.

El foc a les vinyes. El 28 de juny un episodi de canícula extrema acompanyat d’un xaloc abrasador arrasa les vinyes de aquells que no havien mirat la previsió del temps abans i havien passat del sofre, potser la nit anterior.# 52° al Gard. La previsió del temps a deu dies ens va salvar. El mes de maig el temps passa al fred i, brutalment, deixa pas a un estiu canicular. Collita precoç a la planúria perquè la vinya es replega, i llavors, el 12 de setembre, pluja màgica que impulsa les madureses i alenteix el cicle per a una maduració llarga i profunda.

Syrah sumptuosos, Monestrell per morir-se, els assemblatges són evidents, el celler amb botes ple per primer cop perquè vaig trencar la guardiola per omplir-lo de botes noves.  Des de la primavera, els vins es tasten formidablement bé, ben establerts, evidents. Tinc ganes de cantar. Clos des Fées levitant entre potència i tensió, petit Sibérie ordit, esmolat com una espasa, gairebé nuós en final. L’anyada em sobreviurà.

L’any de la Covid, és clar… El mes de febrer confinament general. Els nostres tractoristes fidels pensen a tornar a Polònia, inquiets per les seves famílies. Plou sense parar i tot esdevé molt complicat. Durant deu dies busquem solucions alternatives i s’esbossa un possible futur: perdre el 100% de la collita. Tothom és solidari, es reprèn el treball, sobretot, la lluita, en un any o, a la primavera, la pluja no s’atura.

Ara ho sabem, els anys del míldiu demanen més feina però són generosos, perquè un estiu sec i càlid permet veremes perfectes. La cava suporta el ritme, les veremes són intenses, l’anyada de Sorcières és, sens dubte, una de les millors i el Domaine de la Chique és indiscutible. Peu de Clos des Fées, selecció dràstica.

Trobada amb Jean-Yves Bizot. Fascinació recíproca. Tina de fusta, veremes completes, sense sofre, no intervenir. El projecte pinot dona els seus fruits i el vi ens transporta i provoca aquest « suplement d’ànima» que, vuit anys abans, esperàvem. El tossal ha canviat molt… S’esbossa un nou projecte.